Fang

Sopar d'estiu

2008-08-13T00:44:00.003+02:00

Tots escrivim.

Com a post després de molt de temps, crec que és la fotografia adecuada. Naturals, forana i mig forà ens trobarem per fer un sopar d'estiu. Els que llegiu (o llegíeu) aquest blog, coneixeu al menys tres de les quatre persones que aquí apareixen.

Encara que no m'hàgiu vist, us he visitat en secret. :)

The Straight Story

2008-01-13T14:15:00.000+01:00

Quan tengui 73 anys,
vull fer un viatge com el d'Alvin Straight.

So d'una pedra.

2008-01-05T01:09:00.001+01:00

Avui és un dia d'aquells en el que tens la necessitat d'escriure, però sense saber què. Com quan s'agafa la guitarra i les notes surten sense voler. Es un dia en el que no tenc cap idea clara, ni concreta de res, sinó una visió general i difusa de la realitat. Aquest estat semicomatós em fa romandre immòbil, amb la mirada perduda, pensant sense pensar. Diria que és còmode. Diria que és tranquil i pausat. Encara que no arriba de ser cap de les tres coses.

Si pogués triar, triaria que fes neu dins la meva habitació. Molta. Massa. Esperaria fins que només els meus ulls i el meu nas poguessin veure i respirar. I veuria. I respiraria. He decidit que vull ser un floc de neu, per caure lentament sobre els cabells d'algú i fondre'm. I ser aigua que s'evapora i torna a cristalitzar amb el fred de l'aire d'aquest lloc.

Vull tenir un carruatge, per passejar dins un poble petit, perdut entre les muntanyes màgiques d'on tothom sap, pero ningú recorda. La gent em veurà passar i sortiran al carrer per saludar-me. I jo els tornaré el gest. I els regalaré objectes increïbles que jo mateix hauré fet amb fusta del bosc i un ganivet mentre els núvols passen amb calma i sense pressa. Ells no em donarán les gràcies perquè tots els habitants d'aquest poble saben que no s'han de donar mai les gràcies. Tothom sap que no es necessari.

Entraran a les seves cases i botigues, i sortiran amb tassons de fang plens de beguda que ells triin i beuran amb un somriure enorme a la cara. Un d'aquells que tenen aspecte de "jo també estic content de que hagis tornat". Un d'aquells que pareixen un "Gràcies".

Avui ja no vull escriure més.

3

2007-12-16T23:52:00.000+01:00

Fa uns dies em dirigia a casa i vaig creuar el portal que condueix al pati interior, seguit poc després per dues veïnes adolescents. De camí a la porta del meu bloc, em vaig creuar amb un ratolí petit i simpàtic que estava aturat sense moure's. Vaig pensar que potser s'estava morint i només li quedaven forces per respirar i poc més, així que el vaig saludar (ja que potser no el tornaria a veure) i vaig continuar la marxa repassant mentalment el compte enrere pel crit que esperava de les al·lotes.

3, 2, 1,...Crit, i un somriure a la meva boca.

Després: 3 cops secs, una pausa i 3 cops secs més. Durant la pausa, em vaig girar sabent el que havia passat però sense creure com imaginava que ho havien fet. Els meu cap i els meus ulls arribaren a temps per veure com una d'elles aixecava el genoll dret fins el pit i baixava amb força el peu sobre l'animal. 1, 2, 3.

Les escales cap el 3er pis, les vaig pujar a poc a poc i intentant saber perquè estava tan escandalitzat, quan he vist morir tantes rates al laboratori. Potser era el fet que no esperava el que havia vist, el mètode seguit. Potser que havia xerrat amb ell poc abans, que la seva mort era un assassinat sense cap altre resultat que aquell, la seva mort. Vaig pensar llavors, en la mort d'un altre ratolí que va protagonitzar un altre dels meus posts.

He decidit posar-los nom. I també a la formiga que vaig matar sense voler. Així potser seran recordats.

Forat

2007-12-12T23:30:00.000+01:00

Quan ella va girar les claus per assegurar-se de deixar la porta de casa ben tancada, va pensar que les dues voltes que el pany permetia eren poques per tenir temps suficient d'assumir que marxava. Va romandre immòbil, amb els ulls tancats, davant la fusta podrida que havia vist la seva cara dues vegades al dia durant els darrers anys. I esperà. Només quan va sentir que la por de tornar a girar les claus en sentit contrari va ser més gran que la de treure-les i no tornar, va obrir els ulls de cop i començà a córrer escales avall.

La porta que separava la foscor de la foscor es va obrir. Aire gèlid i vent. Lliure.

Waking Life

2007-12-08T16:09:00.000+01:00

VAL MÉS UN TORD A LA MÀ QUE MIL I CINC-CENTS QUE VOLEN
o no?

Plasmidi meme

2007-11-30T19:35:00.000+01:00

Fa uns dies vaig rebre un regal, d'aquests que es repliquen bloc a bloc. Després d'alguns o molts cicles, tot material que porta informació pot sofrir una mutació; i aquest lloc, Fang, ha fet mutar el plasmidi meme durant la seva colonització. Una de les conseqüències, és que ja no es reproduirà més. Ah, i agrair a elquemaietvaigdir que pensés en Fang i en jo... Tots dos ens nutrim de les visites i dels amics blocaires.

He pensat en cada un dels apartats dels que consta el meme, i he trobat massa difícil la resposta per als primers. Sobretot el primer.

Fa 10 anys... jo no era jo, i tampoc era Krahm. Potser el meu cos ja no té ni un sol àtom dels que tenia en aquell temps. Cada any canviem el 98% del total, i així i tot, després de canviar tota la matèria corporal moltes vegades encara recordem el que varen experimentar els nostres àtoms de fa 10 anys. El que jo recordo, son uns cabells massa curts, que no es pareixien en res als de Kurt Cobain. Allò em va fer emprenyar.

Fa 5 anys, decidia part del meu futur, el qual ja acaba i hauré de decidir part del próxim. Un any després, trobava una altra part del meu futur. Fa un any, va començar allò que vaig trobar fa quatre.

Ahir: Vaig tornar a veure Dancer in the dark, de Lars von Trier, amb una amiga. No vaig plorar.

Avui: Drosophila melanogaster m'ha donat una alegria, i he ensenyat a la rata 5 a utilitzar la caixa d'Skinner, (sense descàrregues elèctriques). En 5 minuts ja ha aconseguit tres bolletes de menjar. També he treballat amb les rates 1, 2 i 4. Elles ja en saben, i han premut la palanca més de 60 vegades en el mateix temps.

Ara mateix... només desig teletransportar-me a Praga, i beure vi negre mentre escolt, amb ella, ballade 4 part 1 de Tosca Tango Orchestra.

Potser ho faci.

Pensaments

2007-11-29T00:09:00.000+01:00

Avui anava de camí a les coves, assegut sense mirar a ningú, pensant. Quan acabava el trajecte he decidit que en Jaqme, en realitat, és en Basquiat i encara viu.

2007-11-16T02:18:00.001+01:00

Aquest home que intenta forçar el rellotge per evitar l'inexorable pas del temps som jo. Cada dia és una lluita constant amb aquests metalls punxeguts, que em recorden el post que vaig escriure fa uns mesos i que posava punt i apart a la primera etapa d'aquest lloc.

Pens en les meves prioritats, i intent complir-les, per això no escric tan sovint com voldria. Llegiu més abaix. ______________________________________________________________
Què tenim aquí? Una meravellosa piràmide que representa aquells graons que hem de completar per poder passar al següent nivell fins arribar a l'extrem més punxegut (avui va de punxes).

Abans xerrava de les meves prioritats. Les meves obligacions hi ha dies que no em deixen temps més que per complir les necessitats en vermell: Homeostasis i acompanyants. Altres puc accedir a la zona groga.

El cas, és que encara que no estic d'acord del tot amb aquesta jerarquització, em costa tenir tant de temps com per escriure aquí. Avuí, però... volia desafiar al senyor Maslow i la seva piràmide i m'he jugat el meu temps de dormir (si abans era poc, ara...) per engreixar la meva self-actualization al blog encara que la base sigui més dèbil i pugui esbucar-se tot de cop.

Estimat Abraham Maslow,
hi ha gent que a vegades s'arrisca a tenir més un rombe que una piràmide. Avui m'ha tocat.

D'acord

2007-11-06T01:01:00.000+01:00

Ahm Davy va caminar, caminar, caminar.
No sabia què més podia fer; avançar primer un peu, després l'altre. Recórrer i visitar tots aquells llocs que xerraven d'ell, que ara eren l'única cosa que encara el lligaven al món.

Es va creuar amb la dóna que cada dia li venia el pa. Ell va dir "Bon dia Livia, avui crec que vull un pa diferent" mentre mirava com ella seguia el seu camí a casa després de complir un dia menys de vida.

Es va creuar amb la simpàtica, i tan dolça cambrera que cada dia li servia el cafè amb una cara feliç dibuixada al torcaboques. Ell va dir "Gràcies. Avui la cara és més feliç que ahir" mentre mirava com ella comprava una bufanda vermella que s'embolicà de seguida.

Ahm va seguir caminant, i es creuà amb el gos màgic que lladrava cada vegada que passava davant del seu jardí de camí a la feina. Aquest mossegava un troç de tela que portava brodat: Ahir, avui, demà.

Quan va haver fet el que ell considerava l'últim pas, es va asseure al banc on mirava cada tarda una finestra de l'edifici groc i roig que tantes hores havia contemplat. Aquella finestra mai s'obria però li agradava pensar que darrera, una vella teixia roba per als seus néts.

Ahm Davy va deixar de mirar les cortines, agafà una branqueta de l'arbre que l'abraçava quan les gotes de pluja intentaven ferir-lo, o quan el sol copejava amb massa força la seva pell; i va escriure a la terra del camí: D'acord.

Thibaud Emú

2007-10-22T23:00:00.000+02:00

Thibaud Emú va néixer agenollat, amb el front tocant el sòl i el nas banyat.

El primer que va fer va ser adonar-se'n de la seva existència; després, obrir la boca i els ulls amb força, com si aquests també ajudessin a omplir el seu pit d'un aire que no respiraria encara. Fet l'inevitable, es va incorporar i encara sobre els seus genolls, observà al seu costat a Quimb Anfel i a l'Innombrable en la mateixa posició que ell acabava d'abandonar.

Quimb Anfel es va sacsejar violentament i aixecà el seu cap, mirant amunt, arquejant l'esquena i aspirant amb força; mentre l'Innombrable queia sobre el seu costat dret sense realitzar cap altre moviment. Fet l'inevitable, el primer va romandre amb els ulls tancats; el segon, també.

El silenci va devorar l'agradable falta de so abans existent i Thibaud Emú només pogué plorar per lliurar-se d'ell. Quimb obrí els ulls. I els llavis. "Sé qui ets, sé qui som i sé qui havia de ser ell. Per qué no sé res més?" va dir.

Visitants i Lloc

2007-07-30T13:48:00.000+02:00

Voldria que els dies fossin de 34 hores, per poder fer allò que vull fer. Per ara, m'he de conformar amb allò que l'obligació i les 24h diaries actuals em permeten. Vull escriure, i vull llegir... però ara no és el moment.

Als meus visitants, perdó per no procurar una estància agradable.
A aquest lloc, perdó per anar-me'n i per no tornar sovint.

The Greatest

2007-07-24T12:26:00.000+02:00

El millor. Sabem ser, coses. Allò. Som. Potser no, amb l'home jove, i enamorat. Llarg i el guanyador que demana ajuda. La culpa, tampoc, cau, amb la guitarra a sobre i el so de la llana a l'orella.

I el cop, i la lluna, i la por, i el llamp, i el tro, i les formes, i la llum, el foc, i el vespre.
Ara no.

Ésser Jardí

2007-07-12T15:30:00.000+02:00

Assegut al jardí he vist allò que semblava un insecte de color groc que lluitava per avançar entre la gespa. He mirat un poc més enfora i n'he vist un altre. Volia saber que eren aquells visitants i m'hi he apropat, per descobrir que eren formigues amigues que transportaven trocets de flors a sobre i que els portaven a casa seva.

M'he aixecat i amb gran sorpresa he admirat una gespa tacada amb desenes de puntets grocs tremolosos que s'obrien pas en una única direcció.

Ho he vist clar.
Ja no eren formigues. Eren un únic ésser que treballava per separat per realitzar la feina més eficientment. I no s'ha aturat aquí. Després, aquella formiga gegant s'ha convertit en terra, gespa, formiga i flor; per mostrar-me un ésser viu únic més gran: el Jardí.

He tancat els ulls i l'ésser Jardí ha absorbit a Krahm, pedra, ciment, ocell, poble, bosc, mar i oceà i jo ja no era Krahm. Era Jardí i era Món. Els límits de l'individu no existeixen. L'aire que surt del meu nas es confon amb l'aire que respiren els insectes i la terra que aguanta els meus peus fa desprendre cèlules de la meva pell.

Tu ets jo. Jo som tu.
Benvingut.

How to disappear completely?

2007-07-09T19:02:00.000+02:00

El viatge de la setmana passada em va portar des de la ciutat fins al meu poble. Allà on vaig néixer, on vaig créixer i on potser qualque dia torni per romandre definitivament fins a la meva mort.
És agradable pensar-ho.

El que volia dir, avui, era que ja no tenc res a dir.

Comentaris

2007-07-05T01:48:00.000+02:00

Perdonau, ara ja podeu afegir comentaris tots aquells que ho desitgeu. I no només els registrats.
Una abraçada.

El Mirall

2007-07-05T00:11:00.000+02:00

Existeix una forma de observar la nostra societat amb perspectiva, una visió crítica, com un gran mirall que ens mostra allò que som: Els nins.

Aquí una conversa:

Pilot
Gran (6 anys)
Petit (Germà petit de Gran, 3 anys)

PILOT: Señores pasajeros, siento comunicarles que sufriremos un pequeño retraso... El motivo son dos maletas que se han facturado, cuyos dueños no han embarcado. Como entenderán, no podemos salir hasta que las maletas sean retiradas. Muchas gracias.

PETIT: ¿No vamos a volar?

GRAN: No podemos. ¿Sabes qué pasa?

PETIT: No...

GRAN: Pues que hay unos señores malos, que ponen bombas... y ahora tienen que encontrar unas maletas que están en el avión, y sacarlas.

PETIT: ¿Bombas?

GRAN: Sí, ¿no sabes que es una bomba? Pues es... como una bola grande de billar. No... es, como un cubo; un cubito así alargado y rojo, dinamita, y que ponen la hora en un reloj y entonces explota. Pero no te preocupes, no va a pasar nada porque las van a encontrar.

Aquí una altra conversa:

J. (Quasi 11 anys. Infància de poc carrer i molta pantalla. Molt intel·ligent)
M. (Mare de J.)

J. seguia amb molta curiositat una conversa sobre els esquimals de la seva mare i la germana d'aquesta. Sobretot, s'apreciava a les seves celles que no entenia alguna cosa. La seva intervenció:

J.: (Amb cara de transtornat) Però... mamà. Els esquimals existeixen?

M.: Els esquimals? Clar que sí J. O no ho saps?

J.: Però... I on viuen?

M: A un iglú, amb molta neu i gel.

J.: Ah, pensava que ja no existien. I què son, com a salvatges?

Vosaltres mateixos. :)

Perdó

2007-07-01T20:36:00.000+02:00

Ara ja fa dies que no surt de casa.
Estic enfeinat en un tasca que m'ho impedeix, encara que això acabarà aviat. A més, crec haver aconseguit un estat d'aïllament del món exterior que m'aporta una visió nova d'allò que m'envolta.

M'he fet amic d'unes formigues que viuen a un forat de la paret que porta al balcó i que les permet caminar també per dins de ca meva cercant menjar. Només en pots trobar alguna cada metre o metre i mig, però quan troben una mica de pa o qualsevol altre artefacte comestible fan via a cridar a les companyes i juntes s'emporten el trofeu.

Abans em feien gràcia i les deixava circular. Ara quasi les estim.
Mir a través de la finestra i veig una autopista plena de cotxes i un munt de persones petites que es mouen ràpidament: Anant a treballar, tornant de treballar, aconseguint aliments; es topen, es miren i canvien de direcció.

Nosaltres també som formigues.

Pens com ens deuen veure. Éssers gegants que a vegades les trepitgen (accidentalment o amb intenció) i que comparteixen territori. Elles només em coneixen a mi i als meus visitants. Si pensessin com nosaltres probablement dirien que jo som el seu Déu. Mal fet.

Fa unes hores ha mort una formiga perquè he anat a cercar uns fulls amb dibuixos i escrits i l'he tepitjat. Quan he mirat el meu peu encara es movia i s'esforçava per viure. Llavors l'he agafat i he mirat amb deteniment si era greu, ja que sovint semblen ferides i de cop comencen a caminar normalment. No era el cas. He demanat a E. què havia de fer, i m'ha contestat que hauria d'ajudar-la a morir. No només seria un homicida de formigues, ara també em convertiria en culpable d'eutanàsia.

Finalment he decidit que no es recuperaria i que hauria de sofrir encara més del que ja ho feia si no em decidia..
Perdó, formiga.

Els Inevitables

2007-06-26T16:46:00.000+02:00

Som dependent - Totalment - Del meu estat d'ànim.

He descobert que per escriure no puc ser, o estar, feliç. Amb prou forces aconseguiré acabar aquest post, ja que em costa traslladar els meus pensaments als meus dits. La felicitat és un opiaci, elimina la creativitat i instal·la un somriure pasatger sense utilitat al rostre.

La perseguim, la desitjam, treballam per ella; tota la nostra vida es una recerca de petits moments, més llargs o més curts, de felicitat. Venen i s'entornen, com l'Inevitable. I nosaltres, voluntàriament, ens esclavitzam a ell; a un dels Inevitables, senyors de l'Univers.

Una vegada més, a mans dels mestres Zen trobam respostes. A un mestre Zen occidental, si voleu, com va ser Pessoa. Envejo la mirada trista i serena de la Natura del seu Alberto Caeiro. Potser hauria de crear un altre blog: un blog destinat al Krahm feliç, un blog destinat pel Krahm equilibrat, i conservar aquest pel Krahm enfonsat. En acabar cada any, observar quin dels tres blogs té més entrades. Evolució?

Una persona va dir que enyorava el benestar de estar trist.
Això també ho consider saviesa.

2007-06-25T01:37:00.000+02:00

L'inevitable ve i s'entorna.

Com sempre ha fet.
Com sempre farà.

Qüestió de democràcia

2007-06-20T03:51:00.000+02:00

Un ratolí, petit i indefens, s'ha llançat a l'aigua de la piscina quan m'hi he apropat massa sense adonar-me'n de la seva presència. He avisat de la tragèdia. Potser no ho hauria d'haver fet.

M. ha cridat, i P. ha dubtat sobre l'acció a dur a terme per resoldre el cas. Jo he suggerit rescatar a l'animal i tornar-lo al bosc perquè pogués viure, però la idea no ha tengut l'èxit que esperava. M. ha fet via a advertir que aquell ratolí podia escapar de la trampa fent ús de la mànega que es submergia a dins l'aigua, i ha exigit la retirada d'aquesta i la mort de l'intrús. M'hi he negat apel·lant al seu sofriment però P. ha afegit que ja era el quart que trobaven i que segur que es multiplicaria si no moria. També ha dit:

-Això es una democràcia: 2 diuen mort, 1 diu vida.

Davant aquest sòlid argument no he pogut lluitar. Tenia dues opcions: intentar convèncer o salvar al ratolí d'amagat quan l'abandonessin. La primera no era viable; la segona, anti-constitucional.

Que fer quan la democràcia no aprova allò que tu creus que es correcte? Lluitar contra la majoria? Imposar el teu criteri?. O el que es més important: COM saber si el teu criteri es el correcte, per després cercar la forma de canviar el necessari?

Correcte-incorrecte, no correcte-no incorrecte...

Ara es mort.

Shhh

2007-06-17T17:27:00.000+02:00

HOW SWEET EACH STEP!

Down is the new up

2007-06-16T19:11:00.001+02:00

R. sortí al jardí de ca seva. Va mirar els seus petits peus i observà i escoltà com les gotes de pluja copejaven la seva pell i els taulons de fusta que hi havia a sota. Cada gota, perfectament rodona i transparent, es dipositava al terra trencant-se en altres esferes que tornaven a emprendre el vol per caure finalment, i descansar després d'un llarg viatge.

R pensà que ella també volia ser una gota de pluja, per així ser portada molt amunt i desplaçar-se sense rumb conegut on el vent l'emportés, i observar desde la major distància possible tot allò que estimava. No per allunyar-se. No per fugir. Per abraçar amb una ullada més vida de la que cap persona ha aconseguit fer-se seva. Arbres, flors, insectes i animals; tots junts. Els seus Déus.

Després, també volgué ser una gota de pluja per caure quan allò que sap sense saber, considerés oportú; i ser llançada ràpida i suaument, entre el vent i la resta de l'aigua, ser perfectament rodona i transparent, copejar els peus d'algú com ella, trencar-se en mil esferes, emprendre el vol de nou, i caure... i descansar després d'un llarg viatge.

Gràcies

Relax

2007-06-15T02:11:00.000+02:00

Els olors de la infància no desapareixen. Romanen adormits fins que tornes a apropar-te a la font que els origina, i de cop; realitzes un viatge en el temps per trobar-te observant un escritori amb un punt de vista dos pams més alt del normal, agafant una jugueta que no analitzaves amb emoció feia mitja vida o simplement et quedes dret al centre d'algún lloc familiar.

Després, quan aconsegueixes recuperar-te, l'experiència pot haver estat alegre o potser malenconiosa. Jo he sentit pànic. Terror per veure que les coses canvien massa aviat, que tot gira a gran velocitat i que ja res tornarà a ser el mateix. Benvingut a la vida real.

Vull tornar a ser un nin, que juga, que fa els deures, i que no té cap altre preocupació que créixer i plorar quan es fa mal o té els seus propis greus problemes. Aquesta vegada es una amiga la que xerra al meu costat, diu que ella també capta olors, capta por molt aprop. També em confessa a l'orella que la meva petita i dèbil veu, la vostra, la de cadascun; es la única forma de trobar calma.

So, relax.
Gràcies.

Videotape

2007-06-13T00:20:00.000+02:00

Avui em sent malalt. He fet un viatge que se suposava em portaria a un lloc on ser feliç, a un lloc que conec, el meu lloc; però malgrat tot, avui, em sent malalt.

Visc a una petita casa on els ciments cada vegada son més dèbils i les columnes s'enfonsen. Aquest ha estat el meu petit descobriment d'avui, aquesta casa s'ha estat esbucant poc a poc des de que la conec i no hi he pensat ni ho he vist clarament fins ara.

Sent un amic que canta que no està tot sol acompanyat del seu piano. Diu que no tendrà por si algún fet desagradable ha de venir, perquè avui es el dia més bonic que ha vist en la seva vida. Ho diu amb la mateixa tristesa que jo dic que avui me n'he adonat que el dia més bonic de la meva vida potser hagi passat.

Avui, em sent malalt
Gràcies.